Emular un geni, cosa ben ingènua...

Hi ha una ciutat al món, bastant coneguda, on hi passa una cosa que sobrepassa qualsevol lògica.

En aquesta ciutat s'hi troben la majoria dels edificis d'un dels arquitectes més coneguts del món. La seva obra és objecte de fascinació universal i, per suposat, està protegida.

L'arquitecte de qui parlem no va acabar algunes de les seves obres per raons diverses, però la que va patir més la seva absència, deguda a una mort sobtada, va ser la que estava fent en la etapa final de la seva vida i a la qual hi dedicava tota la seva energia.


A partir del moment del seu decès va sorgir un escenari "post-arquitecte" amb una obra inacabada i amb una qüestió delicada: què se suposa que s'havia de fer després de la seva desaparició? El cert és que una situació d'aquesta mena, trobar-se amb la problemàtica de cóm acabar un edifici sense el seu arquitecte, és quelcom que ha passat a tots els països i en totes les èpoques. Les obres, generalment, s'acaben, en millors o pitjors condicions, amb millors o pitjors resultats.

Però vet aquí que, en el nostre cas, l'arquitecte en qüestió és únic i possiblement no en neixi un com ell en els propers 500 anys. Agosarat és, atrevir-se a acabar allò que va iniciar un geni.


La realitat, però, que diuen que sovint supera la ficció, és que, inexplicablement, i desafiant qualsevol prudència, l'obra ha continuat. Podria ser, malgrat tot, una bona decisió, això no ho discuteixo, sempre i quan aquesta s'hagués pres de forma consensuada. Però no ha estat el cas i això sí que no ho respecto: la decisió de continuar l'obra ha estat unilateral, la qual cosa explicaria sense dubte la mediocritat d'aquesta. Em direu que és cert que hi havia una dictadura quan es va iniciar la represa, la qual cosa justificaria l'absència de debat pel que fa a la decisió presa, però anys després, i amb una suposada democràcia, no s'ha aconseguit aturar i debatre la pertinència de la continuació. Es va seguir com si res, com si, globalment, sentíssim ploure.


Ens trobem doncs amb una realitat: tot i semblar impensable pel fet de tractar-se d'un geni, no ha mancat (ni sembla que mancarà) gent agosarada que ha usurpat la identitat de l'arquitecte en qüestió, posant-se al capdavant de la continuació de la seva obra. I repeteixo que li han usurpat la identitat: no s'han limitat a construir segons el seu propi parer, sinó segons el que creuen -erròniament- que hauria fet el geni. Emular un geni, cosa ben ingènua...



En concret, ens trobem ara amb una part de la construcció, original del nostre arquitecte, catalogada com a bé cultural d'interès nacional i protegida per la UNESCO, com no podia ser d'una altra manera, que en mig d'una indiferència generalitzada, no només no està sent restaurada sinó que a més a més està quedant parcialment tapada per la nova construcció, que avança com si fos la cosa més natural del món.

Ningú es pregunta per què, fins fa quatre dies, hi havia cua per entrar en la majoria dels edificis d'aquest famós arquitecte, mentre simultàniament, en un d'ells s'hi estaven fent unes obres que l'oculten parcialment? Ni que aquesta construcció, que s'inicià als anys 50, no va tenir llicència fins... el 2019?

Ningú es pregunta, com és que aquestes obres s'estant fent sense cap consens, ni tan sols local, tenint en compte la dimensió universal de l'arquitecte de qui estem parlant?


Ningú es pregunta, en definitiva, si és pertinent continuar aquesta obra? No seria millor posar en valor el que va deixar l'arquitecte i abstenir-se de continuar-la?


Naturalment, estic parlant de Gaudí, Barcelona i la Sagrada Família.

Vista general amb l'absis, original de Gaudí, visible des del Carrer Provença

Absis parcialment tapat per la sagristia de nova construcció, uns anys després