Celebrar, quina creu
L’aritmètica té els seus capricis i enguany, un comptador imaginari engegat el 10 de juny de 1926 arriba al 100. Avui en dia tot es celebra, encara que a vegades els aniversaris arribin en el pitjor dels moments.
Aquest centenari de la mort de Gaudí n’és un malaurat exemple: hauria pogut servir per celebrar una fita: que les generacions post-Gaudí haguéssim aconseguit preservar i divulgar la seva obra amb dignitat, lluny de la massificació turística. Però, és clar, no es pot celebrar allò que no s’ha aconseguit.
El que s’està celebrant, en canvi, és la culminació de la forçada i accelerada construcció d’una creu descomunal i desproporcionada, pretesament gaudiniana, finançada per una providencial, destructora, precaritzadora i, sortosament també, efímera indústria turística. Per posar la cirereta damunt la mona, una creu tan xarona només podia ser beneïda per l’hispano-papa de torn, amb tota la pompa carrinclona que l’envolta i desacomplexadament acompanyat d’un ranci espanyolam, local, o vingut per a l’ocasió, sense cap mirament pel funcionament d’una ciutat que serà segrestada, s’hi celebrin o no aquells dies les proves d’accés a la universitat. Tant se’ls en fot això.
Aquesta celebració, aparentment dedicada exclusivament a commemorar que 100 anys després de la trista mort accidental de Gaudí s’ha aconseguit veure culminada la Sagrada Família, és, en realitat, la celebració de l’èxit sense pal·liatius d’un muntatge político-econòmic que fomenta l’empobriment i la precarització d’una majoria per a benefici escandalós d’una minoria. I aquesta merda, evidentment, es mereix ser un estrepitós fracàs. Puta Espanya.
Aquest centenari de la mort de Gaudí n’és un malaurat exemple: hauria pogut servir per celebrar una fita: que les generacions post-Gaudí haguéssim aconseguit preservar i divulgar la seva obra amb dignitat, lluny de la massificació turística. Però, és clar, no es pot celebrar allò que no s’ha aconseguit.
El que s’està celebrant, en canvi, és la culminació de la forçada i accelerada construcció d’una creu descomunal i desproporcionada, pretesament gaudiniana, finançada per una providencial, destructora, precaritzadora i, sortosament també, efímera indústria turística. Per posar la cirereta damunt la mona, una creu tan xarona només podia ser beneïda per l’hispano-papa de torn, amb tota la pompa carrinclona que l’envolta i desacomplexadament acompanyat d’un ranci espanyolam, local, o vingut per a l’ocasió, sense cap mirament pel funcionament d’una ciutat que serà segrestada, s’hi celebrin o no aquells dies les proves d’accés a la universitat. Tant se’ls en fot això.
Aquesta celebració, aparentment dedicada exclusivament a commemorar que 100 anys després de la trista mort accidental de Gaudí s’ha aconseguit veure culminada la Sagrada Família, és, en realitat, la celebració de l’èxit sense pal·liatius d’un muntatge político-econòmic que fomenta l’empobriment i la precarització d’una majoria per a benefici escandalós d’una minoria. I aquesta merda, evidentment, es mereix ser un estrepitós fracàs. Puta Espanya.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada